Foto extraída de rawpixel.com
Per començar la història, he de dir que el meu treball públic va ser una elecció a través de l’empatia; una tria nascuda de tot rebuig cap a la violència. Quan va néixer el meu fill, vaig compartir la feina amb l’atenció i les cures que em demanava el nadó. Així, la tendresa es va anar instal·lant amb més força dins meu. Combinar treball i cures paternals va ser estressant però possible, una elecció des del desig.
Anys més tard vaig veure en la necessitat de fer-me càrrec de les cures de la meva mare. Novament va ser una decisió personal, deguda en aquest cas a la seva vellesa i el seu grau de dependència. Vaig haver de tornar a aprendre com fer les cures i també a compaginar-les amb
la meva feina. Lentament el cansament em va anar afectant. El cos es ressentia i aquesta doble càrrega es va fer cada cop mes insuportable. Seguia fent-ho, malgrat tot, des de la meva pròpia elecció i també com una obligació per no sentir una culpa que anava arrelant en el meu interior.
Així dons, el meu malson no era un procés esquizofrènic. Simplement era una identificació o, més ben dit, una comprensió de com la quotidianitat de les dones es converteix en opressiva en una estructura social com la nostra, on les cures de la vida queden atrapades en el món d’elles. Atrapades com una obligació moral, un esforç no remunerat, fent impossible compaginar-les amb el treball públic i molt menys amb una vida sana.
El meu compromís d’home en el món de les cures em va submergir literalment en el món d’elles. Vaig descobrir que aquestes cures, en una estructura social patriarcal com la nostra,
acaben convertir-se en quelcom opressiu i que és, en aquest espai de vulnerabilitat, on la vio-
lència patriarcal mostra la seva cara més invisible. Perquè es violència el maltractament que converteix el cos de les cuidadores -o sigui, les dones- en quelcom trencadís, dolorós, provocant que el desig vagi agonitzant.
Aquesta experiència em va fer entendre el concepte del feminisme que diu que “allò que és personal és polític”. Vaig reconèixer aquest grau de privilegi malsà que com home gaudia al desprendre’m de les cures. L’empatia, els afectes o bé el donar lloc als altres, van produir una gran ressonància dins meu. Sobre aquest valors veig factible anar desmuntant la violència, física i psicològica, que al llarg dels segles s’ha convertit en un privilegi de poder i autoritat per a nosaltres els homes.
Aquesta vivència fa que declari al meu amor al feminisme, per portar implícit aquest canvi social que podria fer del patriarcat una història acabada. Es necessari que les cures formin part de las polítiques públiques. Així, cuidar seria un fet d’amor i humanitat i no un temps on el cos i la ment esdevenen en cansament i agonia.
José María Lozano
Homes Igualitaris
(AHIGE Catalunya)
Aquest article fou publicat primer a la revista "A cel obert"