Buscar
  • Homes Igualitaris

Les mitologies com a instruments de poder

Lito Caramés (Homes Igualitaris)

Visió parcial de l’exposició “Art i mite”


Aquest nou any, 2021, s’inicia com va acabar el passat. Es pot interpretar l’actual pandèmia com un “càstig diví”? Amb serioses dificultats les institucions museístiques i centres d’art continuen les seves programacions artístiques. Cal l’art per viure, per lluitar. Caixafòrum Barcelona presenta Art i Mite. Els déus del Prado, un passeig per les iconografies que reflecteixen bona part de la mitologia grecoromana i que s’alberguen al Museo del Prado; iconografies lúdiques, dramàtiques, bucòliques, violentes. Els raptes i comportaments similars van ser «models» per a les societats d’antany? Quina responsabilitat tenen les mitologies de tantes i tantes religions a la passada i actual violència de gènere?


Art i Mite. Els déus del Prado. Caixafòrum.


“La masculinidad de dios está presente en todas las religiones. Nada extraño, puesto que estas, en tanto que tales, son obra de varón. (...) Por asociación, el dios masculino representa la figura paterna y el principio, como ella, de toda autoridad. Los hombres pueden y deben identificarse con él por el temor, como el niño lo hace con su padre para superar su complejo de Edipo. Las mujeres no pueden ni deben identificarse con dios, pues tanto su imago como su imagen son masculinas, pero sí adorarle y servirle”. (Victoria Sau. Diccionario Ideológico Feminista, “Dios”, 1989).


La mostra Art i Mite. Els déus del Prado, organitzada per la Fundació La Caixa i pel mateix Museo del Prado, ja ha recorregut moltes localitats abans d’arribar a Montjuïc. El seu contingut presenta una perspectiva sobre la representació iconogràfica de mites grecoromans al llarg de la història de l’art, a través de 64 peces de variada confecció: pintures, escultures i altres objectes, datats entre el segle I a.n.e. i mitjà segle XIX (amb presència important d’olis d’època barroca). Convé destacar signatures de Francisco de Zurbarán, José de Ribera, Pedro Pablo Rubens, Michel-Ange Houasse, Francesco Albani, Guido Reni, Jan Carel van Eyck entre d’altres.


Ribera, Tici, 1632


Allò que és representat també és divers: imatges de déus, deesses, titans, herois, i de mites ben coneguts (Rapte d’Europa, de Ganímedes, càstigs a Prometeu o Tici, la caiguda d’Ícar, rituals dionisíacs i escenes de la guerra de Troia. Amb la intenció de relacionar les creacions de la religió olímpica amb la realitat (i també amb l’actualitat), a Art i Mite. Els déus del Prado s’inclouen textos referents a la mitologia clàssica i un audiovisual on escriptors, artistes i pensadors actuals reflexionen sobre l’amor, la bellesa, la masculinitat o la feminitat.


Extasi dionisíac, 50 a.n.e.


La fixació escrita de narracions orals anteriors --dels mites explicatius de fets i lleis consuetudinàries va ser iniciada per Homer a la Ilíada i a l’Odissea, i també per Hesíode (autor de la fonamental Teogonia) allà pel segle VIII a.n.e. Posteriorment Ovidi, autor romà, va escriure les Metamorfosis, tot donant per acabats els treballs de definició dels mites i tipificació de tants i tants personatges.


Una bella presentació d’aquest procés -el pas de l’omnipresent oralitat (com a eina per mantenir les tradicions i valors) al seu registre escrit (en aquestes geografies mediterrànies)- és la que ofereix la filòloga Irene Vallejo al seu premiat assaig El Infinito en un Junco. La Invención de los Libros en el Mundo Antiguo. Un assaig que es llegeix amb molta ànsia i interès; més que moltes novel·les.


Art i Mite. Violència, patriarcat.


Però tu, mare, marxa a les teves habitacions de nou i atén els teus propis treballs, el teler i la filosa, i ordena a les teves serves que s’apliquin a les seves feines; parlar és competència dels homes i entre tots ells a mi, ja que en tinc el poder en aquesta casa. (paraules de Telèmac a la seva mare, Penèlope, a l’Odissea, cant I, versos 355 i ss.).


Com molt bé diu Victoria Sau al seu diccionari, “La masculinidad de dios está presente en todas las religiones, nada extraño puesto que estas, en tanto que tales, son obra de varón”. Les mitologies, totes les que van arribar fins a l’actualitat -i les religions a les quals sustenten-, són fruit de societats patriarcals. La interpretació del món i de la presència de la humanitat a aquest planeta que es pot veure a Art i Mite. Els déus del Prado -creades per les societats gregues i romanes- són similars a les que es van inventar cultures com l’egípcia, la jueva, la cristiana o l’asteca.


Molts dels quadres que provenen del Museo del Prado ofereixen versions, unes estàtiques i altres ben dinàmiques, de fets violents exercits per deus, herois, monstres i també humans. N’hi ha per exemple escenes de la guerra de Troia (l’incendi de la ciutat amb cavall al bell mig), on tan directament van participar els propis déus. És conegut el passatge d’aquesta guerra en què el déu de la guerra, Ares, “que anava amb els troians”, va ser ferit per la javelina llançada pel rei grec Diomedes. (Com a referència actual, val a dir que a diverses localitats turques properes a la localització de les restes de les Troies antigues, existeixen actualment rèpliques del Cavall de Troia; una d’aquestes és la que es va fer servir al film hollywoodià Troy, de Wolfgang Petersen (2004). Sorprèn el poc respecte que demostra la indústria del cinema pels relats literaris).


Presents també a Art i Mite, els càstigs que les divinitats imposaven a titans, humans i semidéus per incomplir les normes o les ordres. Forma part de l’imaginari col·lectiu occidental el càstig (obra de Zeus) al tità Prometeu, un ésser que va ajudar els humans: la ira del controlador de llampecs i tempestes va negar el foc als humans. I Prometeu el va robar i el va tornar a la humanitat. Càstig?: Prometeu encadenat rebia a diari la visita d’una àliga que li menjava el fetge (i com era immortal, la víscera es reproduïa). Càstig idèntic va rebre Tici (acusat de voler violar a Hera, dona de Zeus), iconografia que ara Art i Mite presenta al turmentat llenç de José de Ribera, estructurat sobre tensos escorços i dramàtics clarobscurs. (De José de Ribera va dir Lord Byron, quan va conèixer les seves obres a Nàpols: “els quadres de Ribera contenen tota la sang cristiana”. S’hauria d’afegir també la sang olímpica?).


Potser els casos més clars, i enguany sorprenents, de la violència implícita i explícita a les mitologies de les religions siguin els raptes. El mite d'Apol·lo i Dafne, tan reproduït a la història de l’art en pintura i escultura, és molt il·lustratiu (en aquesta exposició és present l’obra de van Thulden de tal nom). Un rapte frustrat, de violència contra la nimfa, de la perpetració d’una violació, i que es remata amb la mort de la nimfa. Encara més explícits són els raptes executats per Zeus (entre d’altres), el màxim deus olímpic. A Art i Mite n’hi ha exemples del rapte d’Europa, sense anar més lluny. Això vol dir que, per als grecs, el que fa la seva màxima divinitat és correcte?

Van Thulden, Apol·lo i Dafne, 1636


Mitologies i realitats actuals.


Ròmul, en preparar uns jocs dedicats solemnement a Neptú, va proporcionar el moment i el lloc oportuns. Després va ordenar comunicar als pobles veïns l’espectacle (...) Per la curiositat de veure la ciutat nova es van ajuntar molts mortals, principalment els qui vivien més a prop; van acudir també els sabins amb els seus fills i dones (...) Quan va arribar el moment de l’espectacle i les ments, igual que els ulls, eren pendents d’ell, com estava tramat es va desencadenar la violència i a un senyal donat els joves romans es van llençar a raptar les noies (Titus Livi. Ab Urbe Condita, I).


Ja es va comentar que un dels interessos dels organitzadors d’Art i Mite. Els déus del Prado (així com del comissari de la mostra, Fernando Pérez Suescun, cap de Continguts Didàctics, Àrea de Educación, del Museo Nacional del Prado) és mirar de relacionar els relats mítics nascuts fa uns 3000 anys amb la realitat actual. A la presentació de l’exposició, el director del Museo del Prado, Miguel Falomir (per videoconferència) va comentar que els relats de superherois actuals i les sagues cinematogràfiques (Star Wars o Matrix) mantenen una important base a la mitologia olímpica; mitologia que va aconseguir salvar les fortes i centenàries censures cristianes i sobreviure dos mil·lennis.


Temps de pandèmia. Mesos de tancament social, de negritud cultural. L’any 2021 segueix pels mateixos trajectes. La pandèmia ens enfronta amb temps que es creien pretèrits, medievals. Es pot interpretar l’actual pandèmia com a un “càstig diví”? La pandèmia és la metàfora dels temps. De pandèmies n’hi ha hagut sempre, abans i ara. I l’Art sempre va respondre. Cal l’art per viure.

Interessant és també la transposició dels mites a realitats més o menys verídiques. Els raptes executats pels habitants immortals de l’Olimp, tan contats i cantats, van ser aplicats més endavant per grups humans. Aquest és el cas del Rapte de les Sabines, tal com descriu Tito Livi a la seva història de Roma. Roma, als seus inicis, era un lloc d’al·luvió, de gents poc estimades per les societats del centre d’Itàlia. I hi havia una manca de dones. Per això el rei Ròmul va perpetrar els jocs dedicats a Neptú com a parany per quedar-se -a la força- amb les dones de les terres del regne Sabí. Un rapte col·lectiu, violent, menyspreant totes les respectadíssimes normes d’hospitalitat que observaven tots aquells pobles.


L’any 1954 el director de cinema Stanley Donen signà la cinta Seven Brides for Seven Brothers, on el germà més gran anima els altres a raptar noies, tot seguint precisament l’exemple dels romans: el Rapte de les Sabines. En aquest cas la presentació és edulcorada, dins d’un musical amb tintes disneysianes, però que no amaga la violència exercida contra aquelles dones. Ergo, les pràctiques masclistes de certs déus són portades a la realitat social a l’antiguitat i en temps presents.


Una peça (o peces d’art) poden fer canviar el món? A l’enterrament d’Emile Zola les/els treballadores cridaven Germinal, Germinal!! L’oli Le Radeau de la Méduse (1818), de Géricault, va provocar una revolta a França. Tot tornant a la mitologia grega, els mites relatius a Medusa són exemple de violència i injustícia. Medusa va ser violada per Posidó (!!), déu del mar, al temple d’Atena; i aquesta deessa, irada, la va transformar en un ésser horrible: serps per cabells, convertia en pedra qui la mirava als ulls... El violador és Posidó, i Medusa és la castigada. Més tard -per a rematar la seva desgraciada vida- va ser decapitada per Perseu, qui, al seu torn, li donà el cap a Atena per posar-la al seu escut.


Passats milers d’anys, actualment, s’acaba d’instal·lar a New York una escultura de Medusa. Una escultura “especial”, obra de l’escultor Luciano Garbati. Especial perquè en aquesta estàtua Medusa es presenta de cos sencer, nua, en contrapposto, portant en una de les mans una espasa, i a l’altra el cap de Perseu. La mitologia a l’inrevés: Medusa amb cap de Perseu (2008). La van instal·lar davant dels jutjats que van condemnar el magnat del cinema Harvey Weinstein; i ara mateix és un emblema del moviment #MeToo.


Donar-li la volta al món. Mudar les realitats que s’ofereixen com a models. Això mateix ja ho va fer la poeta Xohana Torres, l’any 1992, quan va escriure el poema Penélope:


DECLARA o oráculo:

“QUE á banda do solpor é mar de mortos, incerta, última luz, non terás medo.

QUE ramos de loureiro erguen rapazas. QUE cor malva se decide o acio.

QUE acades disas patrias a vindima. QUE amaine o vento, beberás o viño.

QUE sereas sen voz a vela embaten. QUE un sumario de xerfa polos cons.”

Así falou Penélope:

“Existe a maxia e pode ser de todos. ¿A que tanto novelo e tanta historia? EU TAMÉN NAVEGAR.”[i]



EXPOSICIÓ: Art i Mite. Els déus del Prado

Caixaforum Barcelona

fins 28 de febrer de 2021

[i] DECLARA l’oracle: «QUE al caire de ponent és mar de morts, incerta, última llum, no tindràs por. QUE ramells de llorer aixequen xicotes. QUE color malva es decideix el raïm. QUE aconsegueixes d’aquelles pàtries la verema. QUE minvi el vent, beuràs el vi. QUE sirenes sense veu la vela envesteixen. QUE un sumari d’escumes per les roques.» Així parlà Penèlope: «Existeix la màgia i pot ser de tots. A què tant cabdell i tanta història? JO TAMBÉ NAVEGAR»

0 vistas0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo